S´anuncia la fallida de l´economia d´EUA, per Richard C. Cook, analista Reserva federal EUA retirat

Una informació econòmica útil per saber les conseqüències que patirà europa aviat, basat amb la situació econòmica dels EUA i els moviments econòmics i financers. Quan estats units estosega, europa es costipa i l´economia mundial se´n ressent globalment.
Traduït de l'anglès per a Rebelión per Germán Leyens i revisat per Horaci Garetto

És oficial. Anota´l en el teu calendari. Ha començat la fallida de l'economia d'EUA.
Va ésser anunciada el dimecres al matí, el 13 de juny de 2007, pels escriptors d'economia Steven Pearlstein i Robert Samuelson en les pàgines del Washington Post, un dels mitjans més destacats i preferits de l´èlit monetària d'EUA .

La columna de Pearlstein tenia per títol: El boom de la captura d'empreses a punt de trencar" relacionada amb l'extraordinària quantitat de deute incorregut comparada amb els beneficis reals de les companyies "capturades" .

En llenguatge notablement alarmista per a les pàgines usualment ultra-insulses del Post, Pearlstein va escriure: "És impossible predir amb exactitud quan d'arribarà el moment de la veritat i tots acabin per adonar-se que els preus que són pagats per aquestes companyies, i el deute incorregut per a donar suport les adquisicions, són insostenibles. Quan això ocorri, no serà gens bonic. En general, cauran els preus de les accions i les valoracions de les companyies. Els bancs anunciaran doloroses passos a pèrdua, alguns fons d'alt risc tancaran les seves portes, i els fons d'inversió informaran de rendibilitats decebedores. Algunes companyies es veuran forçades a la fallida o a la reestructuració."

A més, "la caiguda dels preus de les accions durà a les companyies a reduir les seves contractacions i les seves inversions, mentre els governs es veuran obligats a augmentar els impostos o a reduir els serveis, ja que disminuirà l'ingrés en concepte d'impostos sobre els guanys de capital. I la combinació de la reducció de la riquesa i de les majors taxes d'interès acabarà per dur als consumidors a fer marxa enrere en el seu consum finançat amb deutes. Va succeir després dels col·lapses dels bons escombraries i els "estalvis i préstecs" a fins dels anys vuitanta. Va succeir després del daltabaix de la bombolla de la tecnologia i de les telecomunicacions a fins dels anys noranta. I succeirà aquesta vegada."

La columna de Samuelson: "La fi del crèdit barat," va deixar la porta lleugerament oberta en cas que el col·lapse no sigui tan sever. Va escriure sobre el tema dels augments de les taxes d'interès: "A mesura que augmenta el preu del diner, la presa de préstecs i l'economia podrien afeblir-se. La profunda caiguda immobiliària podria empitjorar. . Podríem també descobrir que el perllongat període de crèdit barat ha deixat una ressaca desagradable."

Altres escriptors que escriuen des de plataformes menys prestigioses que el Post han estat parlant també de l'aproximació d'una fallida financera fa un parell d'anys. Entre ells ha estat l'economista Michael Hudson, autor d'un article sobre la bombolla immobiliària amb el títol: "El nou camí a la servitud" en l'edició de maig de 2006 de Harper's.

Hudson ha estat parlant en aquesta entrevista d'una "ruptura de la cadena" de pagaments que conduirien a un "Crack econòmic perllongat, llarg" amb "deflació dels actius," "incompliments massius de pagaments d'hipoteques," i una "immensa apropiació d'actius" pels rics que puguin protegir el seu efectiu mitjançant el rentat de diners i la protecció amb bons en divises estrangeres.

Entre els quals estan llests per a beneficiar-se amb el crack està el Grup Carlyle, el fons d'alt risc que inclou a la família Bush i a altres inversionistes d'alt perfil amb connexions governamentals que donen accés a informacions confidencials. Un memoràndum de gener de 2007 als gerents de la companyia del soci fundador William I. Conway, Jr., va aparèixer recentment que assenyalava que, quan acabi l'actual "entorn de liquiditat" – és a dir el crèdit barat -, la "oportunitat de comprar serà una ocasió que succeïx una vegada en una vida."

El fet que el crack estigui sent anunciat en les pàgines del Washington *Post mostra que és cosa feta. Els Bilderbergers, o qualsevol que sigui al que respon el Post, ja ho han decidit. Deixa saber a tots perquè no queda dubte que és hora de tancar les sortides, posar-se a cobert, acumular dos anys de menjar en llandes, blindar els seus actius, el que sigui.

Els quals pagaran les conseqüències serà la gent del carrer els actius de la qual estan carregats de deutes, tals com desenes de milions de deutors hipotecaris, milions de joves que deuen préstecs estudiantils que segons la nova llei de fallida "reformada" en l'any 2005 mai podran ser cancel·lats, o vastes quantitats de treballadors amb plans 401(k) %[comptes de jubilació patrocinades per les seves empreses.] o altres plans de pensió que estan combinats amb el mercat de valors.

En altres paraules, sona com si estiguéssim en 2000-2002, però tal vegada en una escala molt major. Llavors va ser "només" el dècim pitjor mercat de caiguda d'accions en la història. Aquest llavors es va esvair un bilió de dòlars.. El que converteix la situació actual en particularment injusta és que la recuperació precedent que ara arriba a la seva fi – la dels "desocupats" – va ser tan anèmica.

Ni Perlstein ni Samuelson arriben al fons de la crisi, encara que ells, menja Conway del Grup Carlyle, subratllen la fi del crèdit barat. Però les taxes d'interès són fixades per gent que dirigeix bancs centrals i institucions financeres. Podran ser influenciats per "el mercat," però el mercat és controlat per gent amb diners que volen incrementar al màxim els seus beneficis.

La clau per al que està succeint és que la Reserva Federal es nega a seguir el model establert durant el perllongat regne del president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, reaccionant davant tendències econòmiques desestabilitzadores amb grans inversions de crèdit com ho va fer durant la bombolla de les "punt.com" dels anys noranta i la bombolla immobiliària de 2001-2005.
Aquesta vegada, el successor de Greenspan, Ben Bernake, es queda tranquil. Mentre l'economia es balanceja sobre l'abisme, la Reserva Federal d´USA permet que les taxes es mantinguin fermes. La Reserva Federal afirma que la seva política de taxes fermes es deu al perill d'augmentar "la inflació bàsica." Però això no pot ser veritat. El major ítem de consum, cases i béns immobiliaris, està sobrevivint artificialment. Oficialment, l'atur és baix, però sobretot gràcies a llocs de treball mal pagats en l'àrea de serveis a EEUU.

Les matèries primeres han pujat, incloent els aliments i la gasolina, però no és un motiu suficient per a permetre que se submergeixi tota l'economia nacional.

Així que què succeïx en realitat? En realitat, és simple. La diferència en l'actualitat és que Xina i altres grans inversionistes de l'estranger, incloent a magnats petroliers d'Orient Pròxim, estan dient a EUA que si les taxes d'interessos baixen, , no seguiran duent els seus diners a EEUU. El tan necessaris diners per a finançar els tremends dèficit comercials i fiscal d'EUA .

Per descomptat ens vam ficar en aquest destret al transferir les nostres fàbriques de manufactures a Xina i altres mercats de mà d'obra barata durant l'última generació. La "hegemonia del dòlar" està tenint un efecte contraproduent. En els fets, Xina està utilitzant els seus dòlars nord-americans per a reemplaçar al Fons Monetari Internacional com prestador a les nacions en desenvolupament a Àfrica i altres llocs. Com un insult addicional, Xina ara podria estar dictant una nova generació de decadència per als nord-americans que es veuen obligats a comprar els seus productes en gran superfície Wal Mart duent al màxim el que queda del nostre deute disponible en targetes de crèdit.

Fa prop d'un any, un antic funcionari del Tresor de Reagan, que és ara un conegut comentarista de la televisió per cable, va dir que Xina s'havia convertit en el "banc d'EUA" i va comentar que "ara és més barat imprimir diners que produir cotxes." ja, ja.

És veritablement sorprenent que cap dels candidats polítics de la "línia dominant" de qualsevol dels partits hagi tractat aquest tema en la seva campanya. El que passa és que tots estan considerablement finançats per l´èlit financera que es beneficiarà no importa quant vagi a patir l'economia d'EUA. Tots els candidats, amb l'excepció de Ron Paul i Dennis Kucinich tracten a la Reserva Federal com si es tractés de la cinquena imatge gravada en el Munti Rushmore. I fins i tot els així cridats progressistes guarden silenci. El cap de setmana abans que apareguessin els articles de Perlstein/Samuelson, va haver una immensa conferència progressista a Washington, cridada "Taming the corporate giant" %[Domant al gegant corporatiu]. Ni una sola sessió va ser dedicada a temes financers.

Què és probable que passi? Jo suggeriria quatre guions possibles.

1.
Acceptació per la població d'EUA d'una prosperitat disminuïda i d'un rol en decadència en el món. Somriu i aguanta. Viu amb els teus pares fins que tinguis quaranta anys en lloc de trenta. Treballa dos o tres treballs en temps parcial, si pots trobar-los. Mor jove si perds la teva atenció sanitària. Declara fallida si pots, o simplement escapa't dels teus deutes fins que tornin a imposar la presó per a deutors com ho han fet a Dubai. Mentrestant, Xina compra més i més propietats, cases i negocis en EUA, com han suggerit economistes propers a la Reserva Federal. Si ets un immigrant il·legal emprenedor, diverteix-te augmentant l'economia clandestina, evita les llicències i els impostos per a negocis, i lloga grups de cases als teus amics.

2.
Els temps de crisi econòmica produeixen tensió internacional i els polítics tendeixen a anar a la guerra en comptes d'haver d'escoltar la lletja melodia de l'economia. L'exemple clàssic és la depressió mundial dels anys trenta que va conduir a la Segona Guerra Mundial. Les condicions en els pròxims anys haurien de ser tan dolentes com llavors. Podríem tenir una guerra veritablement gran si EUA decideix d'una vegada per sempre armar-se de valor i arremetre contra Xina, o qui sigui. Si ja no volen els nostres dòlars o els nostres Bons de deute, com si els llencem unes bones bombes nuclears?

3.
Tal vegada acabem per tenir finalment una revolució sigui de la dreta o del centre involucrant llei marcial, suspensió de la Declaració de Drets, etc., combinada amb alguna espècie de dictadura militar o de treball forçat. En tot cas ja anem a mitjan camí en aquesta adreça. Oblida't d'una revolució de l'esquerra. No els agradaria que algú s'enutgés amb ells per ser massa radicals.

4.
Podria haver un veritable intent de reforma, tal vegada fins i tot un intent, encara que sigui, només de tornar al Nou Tracte? Ja que les causes de la crisi són monetàries, així ho serien les solucions. El primer pas seria que el Sistema de la Reserva Federal fos abolit com un banc d'emissió i una transformació del sistema de crèdit de la nació en un servei públic genuí pel govern federal. D'aquesta manera podríem reconstruir la nostra infraestructura manufacturera i pública i desenvolupar una política de garantia dels ingressos que beneficiaria a tots.

Aquesta última és l'única solució assenyada. Existeixen reformadors monetaris que saben com fer-lo si algú els dóna una petita oportunitat.



Richard C. Cook és autor de "Challenger Revealed: An Insider's Account of How the Reagan Administration Caused the Greatest Tragedy of the Space Age." Analista de la Reserva federal retirat, la seva carrera va incloure treballs amb la Comissió del Servei Civil d'EUA, l'Administració d'Aliments i Drogues, la Casa Blanca de Carter, i la NASA, seguits per vint-i-un anys amb el Departament del Tresor d'EUA Ara és un escriptor i consultor instalat a Washington. El seu llibre "We Hold These Truths: The Hope of Monetary Reform," serà publicat més endavant durant aquest any.

El seu lloc en la Xarxa es troba a: www.richardccook.com