dimecres, 27 de juny de 2007

Inici d´estiu en imatges, dels camps a mig segar i el fruit de la terra enbalat





Com no pas pocs, el cap de setmana de Sant Joan, és un bon moment per desconnectar, una primera instantània d´un camp del municipi veí de Santa Maria de Merlès, vora la riera de merlès i les dues segones, en aquest cas a Forallac, al Baix Empordà, als volts del nucli preciós de peratallada , entre ullastret i llabià, en un triangle, que amb anys com el 1994 que aquí patíem incendis dantescos, - per cert FECSA encar sent surt 12 anys i només queda via civil dels afectats, llastimós-, allà al Baix Empordà tenien un llac natural sorgit de la crescuda de la riera del Daró, fet que alguna masia de la zona conserva per si de cas, avui en dia una barca per si queda negada de nou, un prodigi de la naturalesa, facilitat per la planúria de la zona, i per anècdotes, un pot trobar inclús un aeròdrom emmig de camps amb avionetes de vol a motor com a servei de franc per alguna casa d´agroturisme de la zona, un prodigi de la reconversió de la pagesia entre camps polits de palla com a pista d´aterratge i enlairament.
I es que l´inici de l´estiu, oficialment el 21 de juny, ha iniciat amb temperatures altes, i la gran majoria associa immediatament a la platja, i reivindico l´ofici de pagès, trencant tòpics, us il·lustro algunes imatges que m´hi transporten més a l´estiu, potser per entorn social d´un humil Berguedà que viu al cor de Catalunya envoltat encara de força camps de conreu en zones properes: l´inici de la sega del blat, l´ordi, cànem o d´altris, fet per un ofici, el de pagès, que aviat s´haurà de pagar amb recursos públics per tenir gent al territori disseminat, com a vigilants del bosc i el sotabosc, vist que la majoria s´han de buscar alternatives per guanyar-se la vida , tipus agroturisme, fet reeixit aquí al Berguedà, tot un referent dins el país, per continuar treballant la terra dels avantpassats en una majoria i fidels al territori, i que sovint no omple cap portada de premsa generalista, però val la pena veure camps que recullen la collita de blat, ordi i d´altres per part de grans màquines mecanitzades, com una normalitat del fruits de la terra, que d´alguna manera o altra, degustarem més tard o d´hora, i que aquest noble ofici , perduri pel bé de la catalunya rural, que "urbanites" i gent de pobles inclosos, també en gaudim en el nostre temps d´oci, que no es valora i menys es manté observant la brutícia de deixalles de massa vorals del país, signe que l´autoestima per la terra per part de moltes persones, encara li queda molt recorregut per a assolir per valorar el nostre entorn quotidià.

dimarts, 26 de juny de 2007

Eduardo Galeano: l´absència de democràcia al FMI, BM i OMC


Per entendre l´estat real de la democràcia del món a través dels organismes econòmics més influents, explicat pel referent Eduardo Galeano en breu explicació. Molt clarificador de quina pseudodemocràcia global, que sotmet als estats i la població en general, als dictats d´una minoria privilegiada a través del FMI, BM i OMC:

L´estat espanyol, país "punter" de la Unió Europea en investigació militar,segons llibre "El militarisme a Espanya"

Ara que s´acaba el període de declaracions de renda, on es recorda campanyes d´objecció fiscal a les despesses militars, cal no obviar, allò que s´amaga sota els pressupostos estatals del PSOE, ara que es negocien els pressupostos generals de l´estat, hi haurà sota epígraf de Recerca i investigació, en una part molt important: el finançament amb fons públics de la investigació militar i per tant la cultura de la guerra i el militarisme.
Això es reflexa a més de l'exportació d'armament a països empobrits, la manca d'investigació civil o el qüestionament de l'ajuda humanitària després de la intervenció militar. El llibre "El militarisme a Espanya" analitza els últims temps referent a això.

“L'Estat espanyol ha consolidat el seu lloc entre el conjunt dels països més desenvolupats i rics del planeta” i per “estar a totes” i així augmentar la seva influència en els organismes internacionals s'ha compromès en greus conflictes mundials. Aquesta afirmació la fan Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, i Pere Ortega, investigador en temes de pau, desarmament i economia de la defensa, els dos coordinadors d'El militarisme a Espanya, un llibre que neix com una aposta de canvi a favor de la diplomàcia i la negociació per evitar la intervenció militar i l'“enquistament dels conflictes”.

“Totes les intervencions militars espanyoles realitzades entre 1999 i 2006 han estat justificades, parcial o totalment, a partir d'arguments humanitaris”, assenyala Alejandro Pozo, investigador del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, al capítol que ensenya la tasca humanitària dels exèrcits. La majoria d'aquestes intervencions s'han portat a terme amb el pretext de protegir o assistir col·lectius en crisi.

Encara que l'Exèrcit espanyol ha intervingut activament en desastres naturals i humans –Centreamèrica, Albània, Turquia, Indonèsia o Pakistan-, “resulta paradoxal” que es distribueixi ajuda humanitària després d'intervencions militars com les de Kosovo, Afganistan i l'Irac, en les quals van intervenir els soldats i on l'ajuda humanitària la van brindar “aquells que havien realitzat els bombardejos, tant a zones civils com militars”, crítica Alejandro Pozo.

Com destaca el llibre, fets com aquest creen confusió en la població “beneficiària”. Un exemple clar és l'Irac, on EUA va repartir aigua mineral a Bàssora, després de destruir la canalització d'aigües de la ciutat amb bombes de precisió.

Potència mundial en investigació militar

En l'àmbit de la investigació, Espanya és "un país sense tradició científica i sense una valoració social de la investigació i el desenvolupament (I+D) que encara pesa molt", tal com expressa Eugeni Barquero, membre de la Fundació per la Pau, ja que "només es destina un 1.07% del PIB a I+D".

No obstant això, en inversió per a la investigació militar, Espanya es troba entre els països "punters" sent el primer país de la Unió Europea, amb el Regne Unit i França, que inverteix en aquesta àrea, només després dels Estats Units en el context mundial.

En el projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2006 es van destinar 6.511 milions d'euros a I+D, dels quals 1.684 milions (més del 26%) eren per a investigació militar. Aquesta xifra suposa sis vegades més que en investigació sanitària i tres vegades més que en investigació científica, que és la font principal de finançament d'I+D d'universitats i centres públics d'investigació espanyols, diu Eugeni Barquero.

Armes espanyoles a països empobrits

D'altra banda, des del 1998 i fins al 2005 l'Estat va destinar una mitjana de 274 milions d'euros anuals a l'exportació d'armament, sent els països enriquits la principal destinació amb un 63% i el 37% restant destinat a països en vies de desenvolupament.

La Unió Europea estableix en el seu codi de conducta que no s'han de vendre armes a països inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans o que tinguin un nivell de benestar delicat. Entre els països compradors d'armes espanyoles destaquen Colòmbia i Israel, que segons Tica Font, membre del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, viuen conflictes de violència. Font qüestiona també les exportacions espanyoles a Turquia, el Marroc, Veneçuela, Sri Lanka, Angola i Pakistan, entre d'altres.

Iniciatives per la pau

Més transparència als informes d'exportació d'armes i el compliment estricte del Codi de Conducta Europeu són algunes de les propostes recollides en aquest llibre. El text proposa a més anar més enllà de les accions que puguin portar a terme els governs i la comunitat internacional i apostar per un canvi d'actitud des de la societat civil, que s'allunyi de la "cultura de les armes" i aposti per la no violència.

En l'actualitat ja hi ha iniciatives que s'acosten a la ciutadania, com la que ofereix la Fundació per la Pau i que es recull en aquest llibre. A la web d'aquesta entitat destaca la campanya No a la Investigació Militar, que reuneix iniciatives i mobilitzacions a favor de la I+D civil i en contra de la inversió científica militar. Justícia i Pau, el Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs i l'Escola de Cultura de Pau són organitzacions que tenen projectes similars i que a més han servit de font per a aquest llibre.

Què Puc Fer Jo?


Visita la pàgina d'Armes sota control i coneix les iniciatives que proposen diverses ONG.

Més informació:
Llegeix altres notícies sobre conflictes i pau

Informació facilitada per Canal Solidari.

dijous, 21 de juny de 2007

S´anuncia la fallida de l´economia d´EUA, per Richard C. Cook, analista Reserva federal EUA retirat

Una informació econòmica útil per saber les conseqüències que patirà europa aviat, basat amb la situació econòmica dels EUA i els moviments econòmics i financers. Quan estats units estosega, europa es costipa i l´economia mundial se´n ressent globalment.
Traduït de l'anglès per a Rebelión per Germán Leyens i revisat per Horaci Garetto

És oficial. Anota´l en el teu calendari. Ha començat la fallida de l'economia d'EUA.
Va ésser anunciada el dimecres al matí, el 13 de juny de 2007, pels escriptors d'economia Steven Pearlstein i Robert Samuelson en les pàgines del Washington Post, un dels mitjans més destacats i preferits de l´èlit monetària d'EUA .

La columna de Pearlstein tenia per títol: El boom de la captura d'empreses a punt de trencar" relacionada amb l'extraordinària quantitat de deute incorregut comparada amb els beneficis reals de les companyies "capturades" .

En llenguatge notablement alarmista per a les pàgines usualment ultra-insulses del Post, Pearlstein va escriure: "És impossible predir amb exactitud quan d'arribarà el moment de la veritat i tots acabin per adonar-se que els preus que són pagats per aquestes companyies, i el deute incorregut per a donar suport les adquisicions, són insostenibles. Quan això ocorri, no serà gens bonic. En general, cauran els preus de les accions i les valoracions de les companyies. Els bancs anunciaran doloroses passos a pèrdua, alguns fons d'alt risc tancaran les seves portes, i els fons d'inversió informaran de rendibilitats decebedores. Algunes companyies es veuran forçades a la fallida o a la reestructuració."

A més, "la caiguda dels preus de les accions durà a les companyies a reduir les seves contractacions i les seves inversions, mentre els governs es veuran obligats a augmentar els impostos o a reduir els serveis, ja que disminuirà l'ingrés en concepte d'impostos sobre els guanys de capital. I la combinació de la reducció de la riquesa i de les majors taxes d'interès acabarà per dur als consumidors a fer marxa enrere en el seu consum finançat amb deutes. Va succeir després dels col·lapses dels bons escombraries i els "estalvis i préstecs" a fins dels anys vuitanta. Va succeir després del daltabaix de la bombolla de la tecnologia i de les telecomunicacions a fins dels anys noranta. I succeirà aquesta vegada."

La columna de Samuelson: "La fi del crèdit barat," va deixar la porta lleugerament oberta en cas que el col·lapse no sigui tan sever. Va escriure sobre el tema dels augments de les taxes d'interès: "A mesura que augmenta el preu del diner, la presa de préstecs i l'economia podrien afeblir-se. La profunda caiguda immobiliària podria empitjorar. . Podríem també descobrir que el perllongat període de crèdit barat ha deixat una ressaca desagradable."

Altres escriptors que escriuen des de plataformes menys prestigioses que el Post han estat parlant també de l'aproximació d'una fallida financera fa un parell d'anys. Entre ells ha estat l'economista Michael Hudson, autor d'un article sobre la bombolla immobiliària amb el títol: "El nou camí a la servitud" en l'edició de maig de 2006 de Harper's.

Hudson ha estat parlant en aquesta entrevista d'una "ruptura de la cadena" de pagaments que conduirien a un "Crack econòmic perllongat, llarg" amb "deflació dels actius," "incompliments massius de pagaments d'hipoteques," i una "immensa apropiació d'actius" pels rics que puguin protegir el seu efectiu mitjançant el rentat de diners i la protecció amb bons en divises estrangeres.

Entre els quals estan llests per a beneficiar-se amb el crack està el Grup Carlyle, el fons d'alt risc que inclou a la família Bush i a altres inversionistes d'alt perfil amb connexions governamentals que donen accés a informacions confidencials. Un memoràndum de gener de 2007 als gerents de la companyia del soci fundador William I. Conway, Jr., va aparèixer recentment que assenyalava que, quan acabi l'actual "entorn de liquiditat" – és a dir el crèdit barat -, la "oportunitat de comprar serà una ocasió que succeïx una vegada en una vida."

El fet que el crack estigui sent anunciat en les pàgines del Washington *Post mostra que és cosa feta. Els Bilderbergers, o qualsevol que sigui al que respon el Post, ja ho han decidit. Deixa saber a tots perquè no queda dubte que és hora de tancar les sortides, posar-se a cobert, acumular dos anys de menjar en llandes, blindar els seus actius, el que sigui.

Els quals pagaran les conseqüències serà la gent del carrer els actius de la qual estan carregats de deutes, tals com desenes de milions de deutors hipotecaris, milions de joves que deuen préstecs estudiantils que segons la nova llei de fallida "reformada" en l'any 2005 mai podran ser cancel·lats, o vastes quantitats de treballadors amb plans 401(k) %[comptes de jubilació patrocinades per les seves empreses.] o altres plans de pensió que estan combinats amb el mercat de valors.

En altres paraules, sona com si estiguéssim en 2000-2002, però tal vegada en una escala molt major. Llavors va ser "només" el dècim pitjor mercat de caiguda d'accions en la història. Aquest llavors es va esvair un bilió de dòlars.. El que converteix la situació actual en particularment injusta és que la recuperació precedent que ara arriba a la seva fi – la dels "desocupats" – va ser tan anèmica.

Ni Perlstein ni Samuelson arriben al fons de la crisi, encara que ells, menja Conway del Grup Carlyle, subratllen la fi del crèdit barat. Però les taxes d'interès són fixades per gent que dirigeix bancs centrals i institucions financeres. Podran ser influenciats per "el mercat," però el mercat és controlat per gent amb diners que volen incrementar al màxim els seus beneficis.

La clau per al que està succeint és que la Reserva Federal es nega a seguir el model establert durant el perllongat regne del president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, reaccionant davant tendències econòmiques desestabilitzadores amb grans inversions de crèdit com ho va fer durant la bombolla de les "punt.com" dels anys noranta i la bombolla immobiliària de 2001-2005.
Aquesta vegada, el successor de Greenspan, Ben Bernake, es queda tranquil. Mentre l'economia es balanceja sobre l'abisme, la Reserva Federal d´USA permet que les taxes es mantinguin fermes. La Reserva Federal afirma que la seva política de taxes fermes es deu al perill d'augmentar "la inflació bàsica." Però això no pot ser veritat. El major ítem de consum, cases i béns immobiliaris, està sobrevivint artificialment. Oficialment, l'atur és baix, però sobretot gràcies a llocs de treball mal pagats en l'àrea de serveis a EEUU.

Les matèries primeres han pujat, incloent els aliments i la gasolina, però no és un motiu suficient per a permetre que se submergeixi tota l'economia nacional.

Així que què succeïx en realitat? En realitat, és simple. La diferència en l'actualitat és que Xina i altres grans inversionistes de l'estranger, incloent a magnats petroliers d'Orient Pròxim, estan dient a EUA que si les taxes d'interessos baixen, , no seguiran duent els seus diners a EEUU. El tan necessaris diners per a finançar els tremends dèficit comercials i fiscal d'EUA .

Per descomptat ens vam ficar en aquest destret al transferir les nostres fàbriques de manufactures a Xina i altres mercats de d'obra barata durant l'última generació. La "hegemonia del dòlar" està tenint un efecte contraproduent. En els fets, Xina està utilitzant els seus dòlars nord-americans per a reemplaçar al Fons Monetari Internacional com prestador a les nacions en desenvolupament a Àfrica i altres llocs. Com un insult addicional, Xina ara podria estar dictant una nova generació de decadència per als nord-americans que es veuen obligats a comprar els seus productes en gran superfície Wal Mart duent al màxim el que queda del nostre deute disponible en targetes de crèdit.

Fa prop d'un any, un antic funcionari del Tresor de Reagan, que és ara un conegut comentarista de la televisió per cable, va dir que Xina s'havia convertit en el "banc d'EUA" i va comentar que "ara és més barat imprimir diners que produir cotxes." ja, ja.

És veritablement sorprenent que cap dels candidats polítics de la "línia dominant" de qualsevol dels partits hagi tractat aquest tema en la seva campanya. El que passa és que tots estan considerablement finançats per l´èlit financera que es beneficiarà no importa quant vagi a patir l'economia d'EUA. Tots els candidats, amb l'excepció de Ron Paul i Dennis Kucinich tracten a la Reserva Federal com si es tractés de la cinquena imatge gravada en el Munti Rushmore. I fins i tot els així cridats progressistes guarden silenci. El cap de setmana abans que apareguessin els articles de Perlstein/Samuelson, va haver una immensa conferència progressista a Washington, cridada "Taming the corporate giant" %[Domant al gegant corporatiu]. Ni una sola sessió va ser dedicada a temes financers.

Què és probable que passi? Jo suggeriria quatre guions possibles.

1.
Acceptació per la població d'EUA d'una prosperitat disminuïda i d'un rol en decadència en el món. Somriu i aguanta. Viu amb els teus pares fins que tinguis quaranta anys en lloc de trenta. Treballa dos o tres treballs en temps parcial, si pots trobar-los. Mor jove si perds la teva atenció sanitària. Declara fallida si pots, o simplement escapa't dels teus deutes fins que tornin a imposar la presó per a deutors com ho han fet a Dubai. Mentrestant, Xina compra més i més propietats, cases i negocis en EUA, com han suggerit economistes propers a la Reserva Federal. Si ets un immigrant il·legal emprenedor, diverteix-te augmentant l'economia clandestina, evita les llicències i els impostos per a negocis, i lloga grups de cases als teus amics.

2.
Els temps de crisi econòmica produeixen tensió internacional i els polítics tendeixen a anar a la guerra en comptes d'haver d'escoltar la lletja melodia de l'economia. L'exemple clàssic és la depressió mundial dels anys trenta que va conduir a la Segona Guerra Mundial. Les condicions en els pròxims anys haurien de ser tan dolentes com llavors. Podríem tenir una guerra veritablement gran si EUA decideix d'una vegada per sempre armar-se de valor i arremetre contra Xina, o qui sigui. Si ja no volen els nostres dòlars o els nostres Bons de deute, com si els llencem unes bones bombes nuclears?

3.
Tal vegada acabem per tenir finalment una revolució sigui de la dreta o del centre involucrant llei marcial, suspensió de la Declaració de Drets, etc., combinada amb alguna espècie de dictadura militar o de treball forçat. En tot cas ja anem a mitjan camí en aquesta adreça. Oblida't d'una revolució de l'esquerra. No els agradaria que algú s'enutgés amb ells per ser massa radicals.

4.
Podria haver un veritable intent de reforma, tal vegada fins i tot un intent, encara que sigui, només de tornar al Nou Tracte? Ja que les causes de la crisi són monetàries, així ho serien les solucions. El primer pas seria que el Sistema de la Reserva Federal fos abolit com un banc d'emissió i una transformació del sistema de crèdit de la nació en un servei públic genuí pel govern federal. D'aquesta manera podríem reconstruir la nostra infraestructura manufacturera i pública i desenvolupar una política de garantia dels ingressos que beneficiaria a tots.

Aquesta última és l'única solució assenyada. Existeixen reformadors monetaris que saben com fer-lo si algú els dóna una petita oportunitat.



Richard C. Cook és autor de "Challenger Revealed: An Insider's Account of How the Reagan Administration Caused the Greatest Tragedy of the Space Age." Analista de la Reserva federal retirat, la seva carrera va incloure treballs amb la Comissió del Servei Civil d'EUA, l'Administració d'Aliments i Drogues, la Casa Blanca de Carter, i la NASA, seguits per vint-i-un anys amb el Departament del Tresor d'EUA Ara és un escriptor i consultor instalat a Washington. El seu llibre "We Hold These Truths: The Hope of Monetary Reform," serà publicat més endavant durant aquest any.

El seu lloc en la Xarxa es troba a: www.richardccook.com

S´anuncia la fallida de l´economia d´EUA, per Richard C. Cook, analista Reserva federal EUA retirat

Una informació econòmica útil per saber les conseqüències que patirà europa aviat, basat amb la situació econòmica dels EUA i els moviments econòmics i financers. Quan estats units estosega, europa es costipa i l´economia mundial se´n ressent globalment.
Traduït de l'anglès per a Rebelión per Germán Leyens i revisat per Horaci Garetto

És oficial. Anota´l en el teu calendari. Ha començat la fallida de l'economia d'EUA.
Va
ésser anunciada el dimecres al matí, el 13 de juny de 2007, pels escriptors d'economia Steven Pearlstein i Robert Samuelson en les pàgines del Washington Post, un dels mitjans més destacats i preferits de l´èlit monetària d'EUA .

La columna de Pearlstein tenia per títol: El boom de la captura d'empreses a punt de trencar" relacionada amb l'extraordinària quantitat de deute incorregut comparada amb els beneficis reals de les companyies "capturades" .

En llenguatge notablement alarmista per a les pàgines usualment ultra-insulses del Post, Pearlstein va escriure: "És impossible predir amb exactitud quan d'arribarà el moment de la veritat i tots acabin per adonar-se que els preus que són pagats per aquestes companyies, i el deute incorregut per a donar suport les adquisicions, són insostenibles. Quan això ocorri, no serà gens bonic. En general, cauran els preus de les accions i les valoracions de les companyies. Els bancs anunciaran doloroses passos a pèrdua, alguns fons d'alt risc tancaran les seves portes, i els fons d'inversió informaran de rendibilitats decebedores. Algunes companyies es veuran forçades a la fallida o a la reestructuració."

A més, "la caiguda dels preus de les accions durà a les companyies a reduir les seves contractacions i les seves inversions, mentre els governs es veuran obligats a augmentar els impostos o a reduir els serveis, ja que disminuirà l'ingrés en concepte d'impostos sobre els guanys de capital. I la combinació de la reducció de la riquesa i de les majors taxes d'interès acabarà per dur als consumidors a fer marxa enrere en el seu consum finançat amb deutes. Va succeir després dels col·lapses dels bons escombraries i els "estalvis i préstecs" a fins dels anys vuitanta. Va succeir després del daltabaix de la bombolla de la tecnologia i de les telecomunicacions a fins dels anys noranta. I succeirà aquesta vegada."

La columna de Samuelson: "La fi del crèdit barat," va deixar la porta lleugerament oberta en cas que el col·lapse no sigui tan sever. Va escriure sobre el tema dels augments de les taxes d'interès: "A mesura que augmenta el preu del diner, la presa de préstecs i l'economia podrien afeblir-se. La profunda caiguda immobiliària podria empitjorar. . Podríem també descobrir que el perllongat període de crèdit barat ha deixat una ressaca desagradable."

Altres escriptors que escriuen des de plataformes menys prestigioses que el Post han estat parlant també de l'aproximació d'una fallida financera fa un parell d'anys. Entre ells ha estat l'economista Michael Hudson, autor d'un article sobre la bombolla immobiliària amb el títol: "El nou camí a la servitud" en l'edició de maig de 2006 de Harper's.

Hudson ha estat parlant en aquesta entrevista d'una "ruptura de la cadena" de pagaments que conduirien a un "Crack econòmic perllongat, llarg" amb "deflació dels actius," "incompliments massius de pagaments d'hipoteques," i una "immensa apropiació d'actius" pels rics que puguin protegir el seu efectiu mitjançant el rentat de diners i la protecció amb bons en divises estrangeres.

Entre els quals estan llests per a beneficiar-se amb el crack està el Grup Carlyle, el fons d'alt risc que inclou a la família Bush i a altres inversionistes d'alt perfil amb connexions governamentals que donen accés a informacions confidencials. Un memoràndum de gener de 2007 als gerents de la companyia del soci fundador William I. Conway, Jr., va aparèixer recentment que assenyalava que, quan acabi l'actual "entorn de liquiditat" – és a dir el crèdit barat -, la "oportunitat de comprar serà una ocasió que succeïx una vegada en una vida."

El fet que el crack estigui sent anunciat en les pàgines del Washington *Post mostra que és cosa feta. Els Bilderbergers, o qualsevol que sigui al que respon el Post, ja ho han decidit. Deixa saber a tots perquè no queda dubte que és hora de tancar les sortides, posar-se a cobert, acumular dos anys de menjar en llandes, blindar els seus actius, el que sigui.

Els quals pagaran les conseqüències serà la gent del carrer els actius de la qual estan carregats de deutes, tals com desenes de milions de deutors hipotecaris, milions de joves que deuen préstecs estudiantils que segons la nova llei de fallida "reformada" en l'any 2005 mai podran ser cancel·lats, o vastes quantitats de treballadors amb plans 401(k) %[comptes de jubilació patrocinades per les seves empreses.] o altres plans de pensió que estan combinats amb el mercat de valors.

En altres paraules, sona com si estiguéssim en 2000-2002, però tal vegada en una escala molt major. Llavors va ser "només" el dècim pitjor mercat de caiguda d'accions en la història. Aquest llavors es va esvair un bilió de dòlars.. El que converteix la situació actual en particularment injusta és que la recuperació precedent que ara arriba a la seva fi – la dels "desocupats" – va ser tan anèmica.

Ni Perlstein ni Samuelson arriben al fons de la crisi, encara que ells, menja Conway del Grup Carlyle, subratllen la fi del crèdit barat. Però les taxes d'interès són fixades per gent que dirigeix bancs centrals i institucions financeres. Podran ser influenciats per "el mercat," però el mercat és controlat per gent amb diners que volen incrementar al màxim els seus beneficis.

La clau per al que està succeint és que la Reserva Federal es nega a seguir el model establert durant el perllongat regne del president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, reaccionant davant tendències econòmiques desestabilitzadores amb grans inversions de crèdit com ho va fer durant la bombolla de les "punt.com" dels anys noranta i la bombolla immobiliària de 2001-2005.
Aquesta vegada, el successor de Greenspan, Ben Bernake, es queda tranquil. Mentre l'economia es balanceja sobre l'abisme, la Reserva Federal d´USA permet que les taxes es mantinguin fermes. La Reserva Federal afirma que la seva política de taxes fermes es deu al perill d'augmentar "la inflació bàsica." Però això no pot ser veritat. El major ítem de consum, cases i béns immobiliaris, està sobrevivint artificialment. Oficialment, l'atur és baix, però sobretot gràcies a llocs de treball mal pagats en l'àrea de serveis a EEUU.

Les matèries primeres han pujat, incloent els aliments i la gasolina, però no és un motiu suficient per a permetre que se submergeixi tota l'economia nacional.

Així que què succeïx en realitat? En realitat, és simple. La diferència en l'actualitat és que Xina i altres grans inversionistes de l'estranger, incloent a magnats petroliers d'Orient Pròxim, estan dient a EUA que si les taxes d'interessos baixen, , no seguiran duent els seus diners a EEUU. El tan necessaris diners per a finançar els tremends dèficit comercials i fiscal d'EUA .

Per descomptat ens vam ficar en aquest destret al transferir les nostres fàbriques de manufactures a Xina i altres mercats de d'obra barata durant l'última generació. La "hegemonia del dòlar" està tenint un efecte contraproduent. En els fets, Xina està utilitzant els seus dòlars nord-americans per a reemplaçar al Fons Monetari Internacional com prestador a les nacions en desenvolupament a Àfrica i altres llocs. Com un insult addicional, Xina ara podria estar dictant una nova generació de decadència per als nord-americans que es veuen obligats a comprar els seus productes en gran superfície Wal Mart duent al màxim el que queda del nostre deute disponible en targetes de crèdit.

Fa prop d'un any, un antic funcionari del Tresor de Reagan, que és ara un conegut comentarista de la televisió per cable, va dir que Xina s'havia convertit en el "banc d'EUA" i va comentar que "ara és més barat imprimir diners que produir cotxes." ja, ja.

És veritablement sorprenent que cap dels candidats polítics de la "línia dominant" de qualsevol dels partits hagi tractat aquest tema en la seva campanya. El que passa és que tots estan considerablement finançats per l´èlit financera que es beneficiarà no importa quant vagi a patir l'economia d'EUA. Tots els candidats, amb l'excepció de Ron Paul i Dennis Kucinich tracten a la Reserva Federal com si es tractés de la cinquena imatge gravada en el Munti Rushmore. I fins i tot els així cridats progressistes guarden silenci. El cap de setmana abans que apareguessin els articles de Perlstein/Samuelson, va haver una immensa conferència progressista a Washington, cridada "Taming the corporate giant" %[Domant al gegant corporatiu]. Ni una sola sessió va ser dedicada a temes financers.

Què és probable que passi? Jo suggeriria quatre guions possibles.

1.
Acceptació per la població d'EUA d'una prosperitat disminuïda i d'un rol en decadència en el món. Somriu i aguanta. Viu amb els teus pares fins que tinguis quaranta anys en lloc de trenta. Treballa dos o tres treballs en temps parcial, si pots trobar-los. Mor jove si perds la teva atenció sanitària. Declara fallida si pots, o simplement escapa't dels teus deutes fins que tornin a imposar la presó per a deutors com ho han fet a Dubai. Mentrestant, Xina compra més i més propietats, cases i negocis en EUA, com han suggerit economistes propers a la Reserva Federal. Si ets un immigrant il·legal emprenedor, diverteix-te augmentant l'economia clandestina, evita les llicències i els impostos per a negocis, i lloga grups de cases als teus amics.

2.
Els temps de crisi econòmica produeixen tensió internacional i els polítics tendeixen a anar a la guerra en comptes d'haver d'escoltar la lletja melodia de l'economia. L'exemple clàssic és la depressió mundial dels anys trenta que va conduir a la Segona Guerra Mundial. Les condicions en els pròxims anys haurien de ser tan dolentes com llavors. Podríem tenir una guerra veritablement gran si EUA decideix d'una vegada per sempre armar-se de valor i arremetre contra Xina, o qui sigui. Si ja no volen els nostres dòlars o els nostres Bons de deute, com si els llencem unes bones bombes nuclears?

3.
Tal vegada acabem per tenir finalment una revolució sigui de la dreta o del centre involucrant llei marcial, suspensió de la Declaració de Drets, etc., combinada amb alguna espècie de dictadura militar o de treball forçat. En tot cas ja anem a mitjan camí en aquesta adreça. Oblida't d'una revolució de l'esquerra. No els agradaria que algú s'enutgés amb ells per ser massa radicals.

4.
Podria haver un veritable intent de reforma, tal vegada fins i tot un intent, encara que sigui, només de tornar al Nou Tracte? Ja que les causes de la crisi són monetàries, així ho serien les solucions. El primer pas seria que el Sistema de la Reserva Federal fos abolit com un banc d'emissió i una transformació del sistema de crèdit de la nació en un servei públic genuí pel govern federal. D'aquesta manera podríem reconstruir la nostra infraestructura manufacturera i pública i desenvolupar una política de garantia dels ingressos que beneficiaria a tots.

Aquesta última és l'única solució assenyada. Existeixen reformadors monetaris que saben com fer-lo si algú els dóna una petita oportunitat.



Richard C. Cook és autor de "Challenger Revealed: An Insider's Account of How the Reagan Administration Caused the Greatest Tragedy of the Space Age." Analista de la Reserva federal retirat, la seva carrera va incloure treballs amb la Comissió del Servei Civil d'EUA, l'Administració d'Aliments i Drogues, la Casa Blanca de Carter, i la NASA, seguits per vint-i-un anys amb el Departament del Tresor d'EUA Ara és un escriptor i consultor instalat a Washington. El seu llibre "We Hold These Truths: The Hope of Monetary Reform," serà publicat més endavant durant aquest any.

El seu lloc en la Xarxa es troba a: www.richardccook.com

dimecres, 20 de juny de 2007

Solbes autoritza la venda d´un 25% de les reserves estatals d´or: 80 tonelades d´or

La noticia fou feta pública per un portal especialitzat: www.oroyfinanzas.com, que va destacar les elevades vendes d´or i metalls preciosos realitzades en els mesos de març i abril, per un total de 2,6 milions d´unces o l´equivalent a 80 tonelades. A més, el maig es varen vendre 0,9 milions d´unces, com si no en tinguessim prou amb l´espoli fiscal, ara especular amb les reserves per ves a saber quins interessos internacionals especulatius ocults del preu de l´or.

I es que no és una quantitat, menor, suposa un 26% de les reserves d´or que s´ha venut el Banc d´Espanya, aquest organisme sense control democràtic, per estabilitzar la moneda, que segueix els passos de bancs centrals com l´alemany, qui realment dirigeix la politica monetària de l´euro. Però , segons els experts, és per l´elevat endeutament de les exportacions. O serà la patacada econòmica que pot succeir per l´alentiment del sector de la construcció i l´elevat endeutament de famílies i empreses, quan comenci a patir i o declarar-se en fallida? És un indicador del crack econòmic de l´economia estatal basada en el totxo? Algú li demanarà comptes al ministre d´economia espanyol Solbes? Després de la posada en borsa del fons de reserva de les pensions, algú hauria de parar els peus aquest ministre espanyol Solbes o demanar-li la dimissió, ja que entén els comptes i els recursos públics com si fossin una ruleta russa especulativa, que posa en perill l´interés general de la ciutadania, sense control democràtic de decisions de calat social.

Alguns dels prestigiosos economistes del nostre país farà el pas i fer un estudi seriós del que suposaria tenir un Banc públic català que dinamitzi l´economia del país i un Banc central català sobirà, vist la realitat?


Més informació en aquesta notícia.